A sobre la taula de l'ordinador d'en Ramon veig una foto en blanc i negre d'una nena que deu tenir no més de cinc anys. Em diu que és la seva neboda. La imatge és del Nadal passat: està asseguda en una cadireta de vímet, esperant impacient els regals. Al seu darrera un avet força gran, adornat amb senzillesa, i el tros d'una finestra blanca: la foto la va fer ell, tot just després de sortir un sol que no va aparèixer fins més tard per culpa de l'espessa boira.

La nena, que es diu Sandra, porta mitges i barret de llana blancs, i un jersei amb senefes. Les sabatilles, diminutes, no toquen el terra: en el moment del clic segur que estava movent les cames cap endavant i cap endarrera, ara l'una ara l'altra, sense deixar de mirar l'objectiu. Els ulls els té mig tancats a causa de la son, cosa que no m'impedeix de notar-li una mirada múrria i inteligent. Amb un ull una miqueta més obert que l'altre sembla que ens vulgui dir: la sé més llarga que tots vosaltres, i m'enduré el regal més gran i més bonic.