El meu entorn immediat és quadriculat. Retícula de carrers: València, Rosselló, Costa Brava, Bilbao, etc. Noms triats amb presses, no fa més de trenta anys. Edificis de no més de cinc pisos, grisos, teulades de tons ocre i blanc, taronja i verd, inclinades o planes. Antenes i parabòliques, fils d'estendre, bicicletes, joguines. Quan em costa dormir m'aixeco i miro per la petita finestra. Un llum encara encès, una tele enmig de la sala fosca, la torre de comunicacions al fons, com un ovni posat sobre la ciutat, vigilant. Una moto espetega tres carrers més enllà.

La visió em distreu i em relaxa una mica però no és suficient per agafar la son. Sort en tinc del miracle de la química. Benaurat fesolet blanc que ocasiones relaxament total del cos i laxitud de la ment i calma a l'esperit. Només haig d'esperar cinc minuts, i cada cop que me l'empasso em ve el dubte: aquest cop funcionarà com cada dia? Poc després s'esvaiex l'angoixa: l'efecte és tant fulminant i definitiu que, penso, potser és fruit d'una força màgica, sobrenatural, una cosa tan diminuta no pot produir un resultat tan immens.