El meu superior, que es diu Jose, avui m'ha dit siusplau des dels tres mesos que fa que treballo amb ell. Ha sigut de bon matí, just arribar. Ha sigut un matí fresquet, i encara duia a la boca el regust dolç del cafè amb llet i notava una escalforeta agradable per tot el cos. Afrontava el dia amb resignació i m'animava a mi mateix pensant que passaria ràpid i que aviat seria a casa, sol, tanquil.

Quan he entrat a la furgoneta, en Jose no ha dit ni una paraula, res de nou sota el sol, però en arribar al Parc del Nord i obrir la porta del darrera per treure les eines (avui n'hem tallat la gespa: té una extensió de dos camps de futbol) m'ha demanat, siusplau, que li agafés els guants de treballar que estaven a sota el seient del conductor. I a més el to de veu no era ni amenaçador ni de mala llet, era un to normal, suau inclús. Però sembla que en el mateix moment de pronunciar la paraula se n'ha penedit ja que ha tancat la porta amb contundència i m'ha donat l'esquena empenyent la tallagespes. Ja havia dit la paraula, havia estat amable amb mi, i amb això n'he tingut prou. Finalment, sota la seva pàlida cara emmarcada per uns cabells de color platí i unes orelles d'elefant, separades, en diagonal, situades a la mateixa altura dels ulls negres, diminuts, dues merdetes de cabra, he pogut intuir un rastre d'humanitat, una mínima espurna d'imperfecció.