Ja he netejat els quatre petits parterres de la Plaça Catalunya, plens de roses vermelles i de grava, i ara arreplego les fulles, les branquetes, terrossos, pols, plàstics, trossets de clínex, i entremig veig un llombric esquarterat. Amb el rasclet l'he tallat per la meitat. D'uns tres centímetres cada part, aquestes es mouen nervioses, espasmòdicament, donant cops desesperats a l'aire i al terra. De l'orifici surt un líquid blanc, espès, que s'embruta dels granets de sorra. Ara els dos cossos es mouen en totes direccions, com peixos fora de l'aigua, lluitant fins el final, no tenen res a perdre. En trepitjar-los el so és com com de bossa plena d'aigua esclafada contra el terra.

De camí cap a casa cauen les fulles grogues i taronges. Quan era petit pensava que les fulles queien de tant en tant, i sobretot quan jo no hi era. Com si s'amaguessin de la presència humana. Ara veig per primer cop una constant, lenta i seca pluja de tardor acompanyant-me fins al barri, fins a la porta.