El dia que tornava de Barcelona era festiu. Tot era tancat i no hi havia ningú al carrer. Després de setmanes sense tardor per fi havia arribat la fresca, justament aquell dia fantasmal. No volia agafar el metro. Preferia passejar els vint minuts que hi havia fins l'estació. Rambla del Raval, Plaça Catalunya, Passeig de Gràcia: amplitud, buidor, silenci. Els llefiscosos coloms s'arraulien al voltant de l'horrible pavimentat de la Plaça Catalunya mentre la travessava veloç, a punt de córrer. Trobava els semàfors en vermell però no en feia cas, no passaven ni cotxes ni motos ni res. Allà dalt un camió d'escombraries travessava el Passeig, esperitat, com si el perseguís algun vehicle invisible però present. O potser només tenia pressa per tornar a les cotxeres i anar-se'n a dormir després d'acabar la feina de la nit.

M'arraulia sobre mi mateix i caminava cada cop més ràpid. No feia fred, però una suor freda m'acompanyava des de la sortida del pis. Arribava per fi a l'entrada subterrània de l'estació. Era tancada. Cap senyal de vida. Els darrers dies no havia sentit a parlar de vaga. Me'n tornava per on havia vingut, doncs, desfent els meus passos, ara corrent. Pregava amb tota l'ànima que en Ramon encara fos al seu pis i m'obrís la porta. Però no contestava ningú al timbre que ressonava per tota la Rambla...