Aquests darrers dies han sigut suaus encara que sense sol. Una mena de boirina s'ha instal·lat sobre la ciutat i fa la sensació que no marxarà en un futur proper. Gràcies a la rosada de cada nit la vegetació es manté verda i no hem de regar i fer tanta feina com a l'allargasat estiu que acabem de patir.

Vés a saber si és per aquest relaxament a la feina, però el meu cap els últims dies em deixa fer i desfer, em dóna força llibertat i no m'està tant a sobre. Es passa el dia silenciós, discret, proferint les paraules necessàries per tal que la feina continuï: escombra això, vine aquí, neteja allò.

Què deu tenir al cap quan es passa tantes hores inexpressives, hieràtiques però plenes d'activitat. Després de més d'un mes treballant sota les seves ordres he arribat a la conclusió que mai, encara que treballi el que em resta de vida al seu costat, coneixeré aquesta persona impenetrable. Els seus ulls negres em miren de fit a fit en comptades ocasions, i ho agraeixo al cel: m'incomoda la seva mirada penetrant, dura, i sempre tinc la sensació que em despulla amb una mirada d'esquitllentes en una dècima de segon, i ell sap i se n'aprofita, que jo d'ell no sé ni sabré el més mínim aspecte personal; per mi serà el cap al qual haig d'obeir, res més. Un perfecte desconegut amb el que per circumstàncies determinades haig de conviure-hi durant vuit hores cada dia.