Hi havia alguns que deien que un edifici tan gran, tan monstruós, per força no portaria res de bo. Després de la Gran Explosió, tothom se'n va enrecordar, d'aquests profetes improvisats.
Milions de tones de ciment i de rajoles i de ferro, convertits en runes. El que era el símbol del poder econòmic de tot el país, ara es convertia en una immensa muntanya de bigues retorçades, rajoles trencades i vidres esmicolats, tot sota una espessa capa de pols que semblava que mai s'esvairia. Una boira gris, irrespirable, que cobria l'escenari de la destrucció i que s'anava escampant per tota la ciutat.
Minúscules partícules que penetren per sota les portes i que passen per entre les finestres, es posen sobre els arbres i les flors dels jardins, sobre els vidres dels cotxes. Una boira maleïda que finalment fa desaparèixer la llum del sol. I és llavors que la foscor cau lentament sobre la ciutat...
P. H. Hatejob, La Gran Explosió