L'aigua de la rovellada aixeta cau sobre la pedra. Una pedra gastada pels anys i per les dècades, per la feina d'aquesta aigua fresca que, lenta però incansable, ha anat construint una escultura natural; abstracta dirien els entesos.
Jo sóc aquí contemplant el dèbil degoteig; assegut a l'ombra d'un castanyer, descansant de la caminada, i veient passar el temps. Aquí dalt, sempre que hi pujo, tinc la sensació que el temps corre una mica més a poc a poc que allà baix, a casa. Per això potser és que m'agrada venir aquí, sol, i pensar en les meves coses. M'hi sento bé sota l'ombra refrescant i sentint el lleu i constant tintineig de les gotes. És un soroll, una remor que m'apaivaga.
Joan Figueres i Cau, Càlams