Però sota l'asfalt i sota els túnels del metro, la ciutat s'eixampla i es divideix en el seu mirall inferior. Milers de túnels i voltes immenses que cobreixen edificis de deu i quinze plantes... Tota una ciutat on la llum natural mai ha entrat. És com el mirall de la ciutat exterior.
El centre neuràlgic de la ciutat subterrània és la immensa Plaça de l'Ajuntament. Aquest poder central, els principals edificis governamentals, i les principals empreses i comerços s'aboquen sobre la immensa plaça. La volta, il·luminada per milions de diminutes bombetes que imiten la llum del sol cobreixen les més de dues-centes mil ànimes que cada diumenge s'hi apleguen per celebrar la victòria de l'equip de futbol preferit.
Perquè a la ciutat submergida l'esport és un dret i un deure de tots els ciutadans; el govern imposa la pràctica i l'afició per un o més del centenar d'esports permesos. No hi ha espai per la dissidència. Mínim dues hores d'entrenament i dues hores d'assistència a actes esportius per persona i dia, sigui en directe o per televisió. D'aquesta manera, tothom a la ciutat esdevé el més ben preparat per suportar el dolor i el patiment de la guerra que, cada cinc anys, es fa contra la ciutat exterior. Al final, uns pocs milers hauran caigut a major glòria del poder de l'estat, però la majoria haurà sobreviscut, encara que el neguit augmentarà a mesura que es vagi apropant la següent comtesa. D'aquesta manera ningú no resta ociós, i tothom té alguna cosa en què ocupar la seva ment.
J. L. Simms, Joc de poder