Arribàvem per una estreta carretera entre muntanyes de roca que pugen verticals. Trenta quilòmetres sinuosos fets en una hora. Però va valer la pena. La vall de Liébana apareixia de sobte després de l'últim revolt: incomptables tons de verd tenyien els prats, els turons, els arbres, petits ramats de vaques marrons i cavalls esbelts blancs, grisos i ocres pasturaven indiferents a la nostra arribada. Travessàvem Potes, capital de la comarca (visitants de tot arreu, botigues de productes artesanals, restaurants, locals on s'ofereixen rutes en quads, en tot terreny, en kaiac) i en deu minuts arribàvem a destí, a Camaleño. Set cases de pedra en bon estat, la meitat segones residències i la resta encara subsistint amb la ramaderia i l'agricultura. L'hostal és gran, acollidor, senzill, molt tranquil. El primer que fem després de deixar les maletes és baixar al bar, seure a fora i veure com es fa fosc prenent una sidra.